Adéu futbol?
Fixeu-vos si té encant, el futbol, que sobreviu a directius estafadors, àrbitres incompetents, preus desorbitats, drets televisius caòtics, violència gratuïta, normes obsoletes i el triomf de la picaresca.
Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com
Parlem molt, i fem bé, d'episodis de violència vergonyosa als camps. I també de la guerra dels drets del futbol, que aporta una dosi de suspens a les programacions i comença a substituir les porres on endevinaves el resultat per les apostes sobre quina cadena donarà el partit.
I si parlem de com està de desfasat el futbol? Té normes que ja no serveixen i que estan exclusivament en mans d'àrbitres que combinen una mala fe indignant amb una incapacitat provada. Mentre la majoria d'esports sofistiquen la tecnologia al servei de l'espectacle, el futbol deu esperar una crisi que el deixi ferit de mort abans de reaccionar. Algú dubta que el tenis no ha millorat gràcies a les càmeres que permeten als jugadors qüestionar tres cops cada set la decisió del jutge?
Vint-i-cinc anys després de la lesió de Maradona, es continuen ensenyant més targetes per protestar o estirar de la samarreta que per fer entrades amb ànim de trencar cames. En lloc de resoldre el cas de les lesions fingides que fan aturar jugades de perill, s'hi ha afegit l'espectacle de les rampes sobreactuades per matar ritmes de partits. Uns arbitratges que afavoreixen la pèrdua de temps i la força bruta només poden fomentar l'avorriment o la irritació, i per desgràcia solem caure en el segon, perquè els que s'avorreixen ja han canviat d'esport.
I com que les audiències són milionàries i el model adult és l'imitat, al futbol base no hi falta qui ensenya els nens a perdre temps, fingir faltes inexistents, clavar colzes i intimidar rivals. Cada partidet deixa proves evidents que la força física, la intensitat i la murrieria poden guanyar i humiliar el talent, la tècnica i la bona fe. Tot aplaudit per pares que teoritzen sobre la importància de tenir l'àrbitre acollonit i clubs que s'aboquen a un resultadisme que, més que formar, deforma, i que fa desertar moltes famílies d'aquest esport per estalviar-se'n l'ambient.
Hi ha qui diu que en el caos i l'arbitrarietat que acaba sovint en injustícia hi ha part de la màgia. Jo crec que no: que l'art i l'atzar són al•licients suficients per mantenir viu un esport d'una bellesa i emoció indiscutibles, i que si el futbol es regenerés, i expulsés els tramposos dels camps i de les llotges, deixaria de ser tan atractiu per als energúmens de les grades
Artículo del diario AVUI
